Vaig començar a escriure en català des de nin petit i amb l'actitud més natural. El català és la meva llengua materna. Penso i parlo en català. No explicaré, però, i tal vegada caldria fer-ho, com vaig caure dins una mena de diglòssia personal...

Llegia habitualment en castellà, i en castellà escrivia. El castellà es va convertir en llengua de l'intel·lecte, en llengua de l'escriptori, en llengua de la lletra...

Tenc present, això sí, que vaig escriure La meva Història del Llapis —que és la meva vinculació primordial amb l'escriptura— en català. El català, ara, era aquella llengua de la llengua que em descrivia amb tota importància possible; ella i jo, tan sols.

De la meva Història del Llapis en tenia molts, d'esborranys... escrits en castellà, però l'escrit definitiu (originari i inesborrable) fou en llengua catalana.

Sí, m'agrada complicar-me en castellà, crear i poetitzar... En castellà és fàcil trobar la meva arqueologia. En canvi, i gairebé contràriament, la veritable densitat del jo mateix sempre l'he trobada en la llengua que ara escric.

Seria un prejudici pensar que la vida més passional, amb més sang, és la del català. En castellà també em creo, com he dit, complicacions, escriptures entrelligades, sediments que creen perfils, escriptura sota escriptura...

Ara bé, la intimitat pensada a la caixa negra..., aqueixa és una intimitat en català. Les fòbies i les fílies (i les dèries!) comencen i conclouen amb una paraula catalana...

La meva Història del llapis

Després d’antigues descripcions que en ma infantesa dedicava al món de la pagesia i a la natura, descripcions acurades i amb pocs remordiments per l’abús del diccionari, potser vaig estar sis o set anys sense escriure. Un no hi torna un bon dia a les descripcions... La ploma és un mal pinzell...

Allò ferm que trobava a la natura, als paisatges i als objectes en general, amb dolçor ho volia copsar i vessar al paper en blanc; amb ulls alegres, sí: intentava dibuixar-ho, malgrat que d’aquells escrits no en sortia cap vivència veritable...

Són així els nins, sense cap mena d’interiorització del seu voltant. Els nins han decidit no entendre res, i tot ho estimen, i amb tot s’esglaien... Fins que arriba l’infanticida Adolescent –i mai un assassí i un assassinat foren una vida tan intensa...

Però tot acaba, tot distanciant-se, amb la presència de l’Adult.

Quan l’escriptura deixa d’ésser no-res, ni espant, ni simple bellesa.

Llavors l’escriptura vessa, amb llàgrimes i pensament, el paisatge de l’ànima. L’escriptura ha començat a parlar, la nostra filla... Massa tard, quan potser han finit les meravelles i la capacitat d’espant.

I un s’esfondra inequívocament dins els dibuixos de l’ànima que ell mateix ha creat sense desig, i fuig del món i l’entorn, i de la pròpia naturalesa, però no per odi o nàusea, sinó amb veritable desinterès per les coses, de vegades melangia...

Malaguanyada escriptura! A on és conduïda! A quines vivències fabuloses s’aferra! És la seva tasca incansable, la vertadera (i testimonial) descriptiva. Abisme d’un mateix i llar de l’amor originari que hi reposa.