Vaig començar a escriure en català des de nin petit i amb l'actitud més natural. El català és la meva llengua materna. Penso i parlo en català. No explicaré, però, i tal vegada caldria fer-ho, com vaig caure dins una mena de diglòssia personal...
Llegia habitualment en castellà, i en castellà escrivia. El castellà es va convertir en llengua de l'intel·lecte, en llengua de l'escriptori, en llengua de la lletra...
Tenc present, això sí, que vaig escriure La meva Història del Llapis —que és la meva vinculació primordial amb l'escriptura— en català. El català, ara, era aquella llengua de la llengua que em descrivia amb tota importància possible; ella i jo, tan sols.
De la meva Història del Llapis en tenia molts, d'esborranys... escrits en castellà, però l'escrit definitiu (originari i inesborrable) fou en llengua catalana.
Sí, m'agrada complicar-me en castellà, crear i poetitzar... En castellà és fàcil trobar la meva arqueologia. En canvi, i gairebé contràriament, la veritable densitat del jo mateix sempre l'he trobada en la llengua que ara escric.
Seria un prejudici pensar que la vida més passional, amb més sang, és la del català. En castellà també em creo, com he dit, complicacions, escriptures entrelligades, sediments que creen perfils, escriptura sota escriptura...
Ara bé, la intimitat pensada a la caixa negra..., aqueixa és una intimitat en català. Les fòbies i les fílies (i les dèries!) comencen i conclouen amb una paraula catalana...
